Els visigots

No descobriria res si afirmes que algunes corrents polítiques, sobretot dels règims dictatorials, han acostumat a utilitzar l’historia per als seus propis interessos. Espanya no va ser una excepció i el mètode escollit va ser assimilar el regne visigòtic a una hipotètica unió de la Hispània romana, que segons la teoria es l’origen del estat espanyol.

De totes maneres, tot i que va ser acceptat i es acceptat per algunes faccions politiques d’una forma natural, això no seria un gran problema ja que aquestes teories, com podrem veure les dades històriques (només històriques) es desmunten sense gaire esforç. El problema es que aquesta pràctica es utilitzada avui en dia sense cap vergonya, no només per justificar la unió del estat a l’època baixmedieval o la conquesta dels regnes musulmans, si no que ara no es troba cap problema per fer servir una època ben documentada com es la tardomedieval. Però anem a pams i veiem que diu l’historia dels visigots.

L’arribada el visigots a Aquitània i la Tarraconense.

No es necessari explicar que el pobles germànics quan invadeixen l’imperi romà, no tenen cap intenció d’alliberar als pobles oprimits. Entre altres coses, com es habitual als imperis, els ciutadans romans estaven prou orgullosos de pertànyer a Roma, algú pot pensar que els emperadors Trajà, Adrià, Teodosi o el mateix Sèneca renegarien de ser romans. A més tret d’algunes excepcions, l’imperi va portar estabilitat i prosperitat a les províncies.

El poble visigot no va ser una excepció i quan Alaric al any 410 entra a Itàlia, ho fa amb la intenció d’arribar a Àfrica, aleshores graner de l’imperi. Alaric va saquejar Roma i segrestà a Gal·la Placìdia. Quan va morir, Ataülf el va succeir, i davant de la impossibilitat d’arribar a l’Àfrica va girar cua i es va dirigir cap a la Galia, on se va establir i es casà amb Gal·la Placìdia. És a l’any 415 quan s’instal·là a Barcelona fent-la capital del regne visigot. Al mateix any serà assassinat i Valia el va succeir a l’any 416.

Els conflictes amb els romans locals es multiplicaven per tot arreu. Aquesta situació els va obligar a federar-se, això comportava que el visigots defensarien el territori de les tribus germàniques que envaïen el centre sud de la península; així es va acceptar la presència del visigots.

Però serà a l’any 418, amb l’Emperador Constanci III, quan els visigots van aconseguir el millor pacte. L’emperador lliurà als visigots les terres d’Aquitània, des de Tolosa al Atlàntic, amb la condició que defensin als galo-romans. El regne visigot tenia per fi uns territoris propis i fixen la seva capital a Tolosa. Fins l’any 450 van treballar com a policia dels romans, sufocant revoltes i alçaments. La més important la dels bagaudes –camperols y ramaders revoltats de l’època romana, farts de la pressió fiscal- y els sueus que es van aliar i al 450 van prendre Saragossa i Lleida. Amb aquestes accions es feien forts tan al sud de la Galia com a la Tarraconense. Quan l’imperi romà d’occident va caure, Euric inicià l’ocupació de l’antiga Tarraconense, aquesta es farà per la força amb l’oposició dels terratinents locals. Tan va ser així, que Saragossa va ser assetjada  i pressa amb violència, el que comportarà la decadència tan de aquesta ciutat com la de Tarraco.

Creació del regne visigot.

Alaric II és el primer monarca visigot que intentà instaurar les lleis godes als territoris ocupats. Però la separació entre les classes dirigents i el poble era massa gran i feia que a la pràctica el romans locals es seguessin regint per les lleis romanes. Aquest territoris eren la Septimània i la Tarraconense, res a veure amb la unificació hispana.

La pressió del francs des de la Galia es feia cada vegada mes forta i l’any 531, després d’anys de lluita a la Septimània, Amaleric l’abandonarà i es dirigirà a Barcelona. El general Teudis, cap de les forces visigodes a la Tarraconense, no veurà amb bons ulls la feblesa del rei i després de preparar-li una emboscada, el va succeir tornant a la Galia per lluitar amb els francs.

Teudis traslladarà la capital a Barcelona i implantarà el règim polític got que va substituir al romà. Els magnats gots ocupen els llocs de poder, substituint als prefectes romans i aprofitant les mateixes estructures administratives que tenia l’imperi.

Això donarà pas a una separació total entre les classes dirigents i el poble:

• El visigots tenien el poder absolut, els romans autòctons passaven a ser el poble dirigit.
• Els visigots processaven l’arrianisme, el romans eren catòlics.

Com es pot veure més d’un segle desprès els gots encarà intentaven establir el seu model als seus territoris.

El mateix Teudis iniciarà l’expansió cap a la resta de les províncies romanes on es va veure obligat a lluitar  amb l'imperi Bizantí que ocupava la Cartaginense. Teudis va morir amb aquestes lluites, desprès d’això les conspiracions es van succeir, 6 monarques amb 20 anys. La política comuna dels seus successors va ser la projecció cap a la Bética, el que farà que el regne visigots es vagi traslladant cap al centre.

Època daurada del regna visigot.

Leovigild traslladà la capital a Toledo, acabant amb el que es va anomenar Regne de Tolosa i iniciant el Regne de Toledo. Leovigild governà amb mà de ferro, un fort centralisme, confiscant els bens del magnats i envoltant-se dels seus addictes. Aconseguirà reduir al sueus  però no aconseguirà la unitat geogràfica.  Els territoris de Bizanci no seran conquerits fins al 620 amb el regnat de Suíntila, curiosament en plena decadència del regne de Toledo.

Políticament, va donar caràcter hereditari a la monarquia, fins aquell moment era electiva, els nobles escollien el que s’anomena “primus inter pares”. També va intentar acabar amb la dualitat jurídica, implantant el “Codex Revisus”. Però aquesta política va trontollar a l’any 573 quan reparteix els seu regne entre els seus fills Ermenegild i Recared. El mateix Ermengild serà el líder de un moviment que amb l’excusa religiosa –s’havia casat amb una catòlica- acollirà a tota l’oposició a la política antinobiliaria i centralitzadora. Leovigild es veurà obligat a enfrontar-se amb el seu fill i després d’anys de lluites el va aconseguir reduir i estabilitzar provisionalment la monarquia.   

Recared es va trobar un regne fort i centralitzat i amb una hisenda forta, però el problema de la separació entre la classe governant i el poble continuava.

A banda de que els pobles locals, com ja em dit, no eren germànics i que a les famílies que tenien el poder amb el romans li van ser tret els seus privilegis per la força. El principal escull era la diferencia religiosa entre els visigots i el romans. Leovigild ja havia intentat convertir a tot el poble a l’arrianisme però va ser impossible, l’església catòlica estava perfectament introduïda i assentada. Recared conscient d’aquesta situació va optar per la política contraria i al III Concili de Toledo es va convertir al catolicisme, era l’any 589 i Recared aconseguia estabilitzar la relació amb el poble.

Ensorrament del regne de Toledo i arribada dels musulmans.

Però el que es podria considerar la unió tan esperada tampoc va ser així, el seu regnat -com ho va ser el del seu pare- va estar plens de revoltes, liderades  tant pels nobles de la Bética com de la Tarraconense que no es resignaven a perdre el poder. Tot això es va agreujar amb la seva mort al 601, la desitjada unió no va durar més d’una dècada. Els monarques successors no van saber continuar amb la tasca i les rebel·lions es succeïen, aquesta vegada des de la Septimània i la Tarraconense.

La revolta de Froia –duc de la Tarraconense- al 659, va obligar a Rescenvint a sol·licitar l’ajuda de altres nobles i aquests el van reclamar el retorn dels privilegis i els bens que els havien estat confiscats anteriorment. Les revoltes, però, es van anar succeint i  a l’any 672, el nou rei, Wamba, es va veure obligat a utilitzar totes les forces militars de les que disposava per tal de sufocar la revolta iniciada aquesta vegada pel comte de Nimes. Tot va ser un miratge, el regnat de Wamba només va durar 8 anys i a la mort d’aquest tot va empitjorar. Quant a l’any 711 els musulmans van arribar a la península es van trobar amb un regne dividit que es va ensorrar amb les primeres incursions. Al mateix any Roderic, últim rei visigot va morir, i amb ell gran part del seu exercit, a la batalla de Guadalete. En només tres anys les forces islàmiques dominaven tot el centre sud de la península i havien pres Toledo.

Opinió

En els prop de 250 anys que van des de la caiguda del imperi romà (476) fins a l’ocupació de Toledo pels musulmans (714) els visigots mai van aconseguir estabilitzar la península d’una forma més o menys permanent com per a considerar el seu regne com l’origen de la Espanya actual. Per tal de aconseguir-ho es van veure obligats a refondre les seves lleis a les lleis romanes, es van veure forçats a mantenir-hi lluites interminables contra el seus propis nobles i van renunciar a la seva religió. Però la època daurada, quan la unió es podria considerar més estable, només es van mantenir mentres dos dels seus reis –Leovigild i Recared-  van tenir prou poder per fer-ho per la força o el que és el mateix 30 anys.

Si aquesta ocupació del pobles germànics es pot considerar con l’embrió del estat espanyol, també es podria fer amb l’ocupació del pobles islàmics. Només el període de domini de l’emirat – califat de Còrdova, es va estendre des de l’any 755 fins al 1031. Durant aquest temps tampoc van aconseguir dominar totalment el territori i les seves lluites internes els van portar a la divisió i als regnes de taifes. La seva religió també va ser una barrera per aconseguir el domini total de la península. Tot i això el seu poder polític, militar i econòmic va ser molt superior al del poble visigot.

El visigots es van trobar un poble en plena decadència, les estructures romanes s’ensorraven i la pressió fiscal a que estava sotmesa la població, feia que es revoltessin contra una Roma, que estava tan debilitada que necessitava del germànics per controlar al seu poble. Quant va caure Roma l’única oposició que van trobar va ser la d’ells mateixos.

Els musulmans van trobar un regne visigot en plenes lluites internes, i un poble que estava tant esgotat de la presencia visigoda que no els va importa que els musulmans substitueixin al visigots. En paraules de José L. Corral sobre la toma de Zaragoza “la ciudad capitulo sin oposición. La gente estaba cansada del dominio visigodo....los musulmanes permitieron mantener la religión (em de recorda que Leovigild va intentar convertir a tot el poble en arrians) cobraban menos impuestos e impulsaron el comerio, la agricultura y la artesania”. Tot i això ben aviat van tenir que lluitar amb una forta resistència. La majoria encapçalada pels francs i darrera d’ells els magnats visigots.

• L’any 801 Carlemany va ocupar el que serà la Marca Hispànica, origen dels comtats de Girona, Ausona i Barcelona,
• L’any 812 es signarà un treva entre Carlemany i l’emir Al-Hakam I que fixava les fronteres a la zona oest dels Pirineus. Les terres de les valls pirenaiques, las de Pamplona i part de les muntanyes que segueixen el curs de l’Ebre, restaran sota protecció franca. Son l’origen del Regne de Pamplona i el Comtat d’Aragó que després es transformarà amb el Regne d’Aragó.
• L’altre reducte de resistència van ser les valls de Astúries i Cantàbria. Els asturs i els càntabres van lluitar contra els musulmans a la batalla de Covadonga de la mateixa manera que havien lluitat contra els romans o el visigots. Gran part d’aquesta batalla ha quedat barrejada amb la llegenda: el principal personatge va ser Don Pelai, no està gaire clar si és el descendent d’un noble visigot exiliat pel rei Witiza o si era un dirigent astur. Per als guanyadors va ser l’origen del regne astur-leones i l’inici de la reconquesta; per als musulmans segons la crònica de al-Maqqari un pèrdua de temps, segons ell, es van retirar de la batalla per que no tenien res a guanyar, literalment diu “allà només hi havia 30 ases salvatges, quin dany ens podien fer”.

Sota la meva opinió, ni el regne visigot ni el regne musulmà poden ser considerats l’origen del estat espanyol, si no una part més de l’historia dels pobles que van habitar a la península. Des de un punt de vista racional, una unió aconseguida militarment no es pot considerar el naixement d’una nació, això justificaria qualsevol invasió i no crec que els que defensen la unió visigoda, es consideraren francesos quan les tropes napoleòniques van invair Espanya.

Els orígens del regne de Castella, Aragó i del Comtat de Barcelona, que dominaran segles després la península, no tenen més punts en comú que tant Aragó com Barcelona son la conseqüència de territoris ocupats pels francs amb l’objectiu de que fossin les fronteres que s’interposessin entre els seus territoris i el musulmans. A més els interessos de les tres potencies seran propis i les enfrontaran en moltes ocasions, però això es una altra historia.

 
Bibliografia

• CARRASCO, Juan – SALRACH, Josep Mª - VALDEON, Julio y VIGUERA, Mª Jesús. Historia de las Españas Medievales, Critica, 2002
• REYNAL, Rosa, Visigots i musulmans (segles V-XII) Barcanova 1995.
• CAEROLS, José Joaquín. El encuentro entre godos e hispanorromanos (un análisis filológico), Roma, 2001, pp. 199–238. Encuentro, 2002.
• GONZÁLEZ, A. y GARCÍA MORENO, L. Los visigodos. Historia y civilización, Murcia, 1986.
• THOMPSON, E. A. Los godos en España, Madrid, 1971.
• ORLANDIS, José. Historia del reino visigodo español, Madrid, 2003.